L’evolució empresarial existeix i deixa permanentment enrere les nostres competències o el nostre valor afegit ideat en altre temps. Sigui per obsolescència tecnològica, per substitució de producte, per canvi en els hàbits de consum, per pressió de la competència o per disrupcions en el si de l’empresa, els cicles de la vida empresarial existeixen i es succeeixen permanentment en un procés sense fi. Sense conciliació amb aquest cicle, el rendiment del model de negoci pot veure’s lesionat i la rendibilitat estrangulada per aquells que sí que ho fan. Al seu torn, si l’adaptació al cicle no és finalment conquistada, la permanència del negoci pot veure’s seriosament perjudicada.
Tal escenari no és maldat, sinó un cicle en moviment que neix en la inèrcia d’una realitat que ens envolta des de fa milers d’anys: ho anomenem evolució o progrés (sense ell seguiríem a les cavernes sense electricitat ni cotxe. Tampoc tindríem ni medecines ni internet).
Aquesta realitat pot complicar alguns, especialment aquells que tenen unes referències que són les regles d’un mercat que es creia consolidat, però que ha evolucionat tant, que ja ni existeix. Dit d’una altra manera, l’evolució deixa fora de competències (internes i externes) aquells que mantenen la seva oferta fixa mentre el mercat es movia.
La realitat evolutiva dels clients i de l’entorn és el que ha de definir el model de negoci. Si la realitat es mou, nosaltres també hem de fer-ho amb suficient coordinació.
El progrés té aquest doble vessant: els canvis posen al davant aquells que aprofiten els nous hàbits i circumstàncies. Al seu torn, deixen enrere aquells que van deixar la seva oferta fixa mentre l’entorn es transformava (tant en formes de treballar com en hàbits de consum, mètodes de distribució i un llarg etc.). Si aquells que es queden enrere estan excessivament endarrerits i sense idees, l’empresa entra en pèrdues o sobreviu gràcies a una economia de guerra com únic mètode defensiu. Tanmateix, una estratègia (encara que sigui per omissió de decisions) basada en renúncies, acaba generant un món de restriccions que acaba imposant les decisions diàries i condicionant l’execució de tota estratègia. Com el peix que es mossega la cua, si s’acumula massa temps sense competències, la situació acaba impossibilitant la solució en el sí del negoci, ja que impedeix acumular la capitalització necessària per a reinvertir i transformar-se en un ens competitiu. O almenys, en un ens amb nivells de competitivitat suficients o estàndards per a les actuals exigències del sector de pertinença.
